Posar la vida en el centre

La situació d’alerta sanitària declarada arrel de l’epidèmia del COVID19 també va arribar a la Universitat de Barcelona en forma d’instruccions i acords que han afectat a tota la comunitat universitària de manera desigual, ja que aquestes resolucions no han estat pautades amb claredat i sí amb una disparitat de criteris dins dels mateixos col·lectius.
La situació d’emergència posa en evidència, novament, la importància de la tasca docent, i també que en aquests moments d’aturada el sosteniment de la Universitat i el servei que aquesta fa a la societat ha quedat majoritàriament a les mans del personal que té tasques docents encarregades.

La Universitat de Barcelona està intentant mantenir una activitat en la qual el manteniment dels continguts, de les avaluacions i el seguiment tutoritzat siguin el baluard d’aquesta institució, sense aturar-se a considerar la situació de les persones que conformen la comunitat universitària, tant el PDI, com el PAS. Hi ha qui ha emmalaltit, qui té persones a càrrec menors, dependents o malaltes, o qui està a càrrec de famílies monomarentals, qui ho està passant malament, qui no disposa de les eines informàtiques necessàries per impartir o seguir un curs, i també hi ha qui està patint violència masclista a casa.

Els òrgans de govern de la Universitat de Barcelona, en lloc d’interessar-se per la realitat de les persones que la conformen, es limiten a demanar explicacions al professorat sobre com està improvisant estratègies per seguir amb la normalitat fictícia del curs.
Els exàmens avaluaran quins estudiants es troben en situació de major privilegi, amb bona salut física i mental, sense familiars malalts, i disposant de tota mena de ginys tecnològics.

Després al professorat se l’avaluarà pel que s’hagi publicat durant aquest 2020, especialment aquell professorat més precaritzat que ha de concursar per obtenir una plaça -la institució i les agències d’avaluació premiaran aquells que s’hagin pogut desentendre de les cures.

La crisi del covid-19 ha posat en evidència el que ja sabíem, que no podem estar més lluny d’uns òrgans de govern universitaris que posin la vida en el centre i siguin sensibles a les desigualtats. En canvi, ha quedat palès que, per acció i per omissió, estan contribuint a amplificar les desigualtats socioeconòmiques i de gènere.

La instrucció de sostenir la tasca docent no ha anat acompanyada, del seguiment de les condicions i necessitats de conciliació amb el també necessari sosteniment de cures per part del personal PDI. Això hauria permès detectar que les dones tenen major dificultat per a desenvolupar les tasques docents amb la qualitat i la permanència que l’alumnat demana en aquests dies: aquesta informació i detecció hagués permès consolidar la diagnosi i les polítiques d’Igualtat que la UB pretén sostenir. Ha quedat, així, novament en evidència la manca d’un Pla d’Igualtat a la UB, tal com la llei obliga a tenir.

Tampoc han estat tinguts en compte criteris d’inclusió i de detecció de situacions de vulnerabilitat: tres setmanes després de la instrucció que donava per descomptat la immediata conversió de la docència presencial en virtual, els òrgans de govern de la UB desconeixen en quines condicions d’espai i de recursos treballen les seves treballadores i treballadors des de casa seva.